Apunts

Per sempre, Maria Carme

La tarda del divendres 25 de setembre ens van prendre la vida de la nostra estimada M. Carme. Però ella no se n’ha anat, ens l’han pres. Botxins covards i traïdors li han esquinçat la vida. Que sàpiguen, però, que no ens arrabassaran mai el seu record perquè guardarem per sempre més la seva llum a la nostra memòria.

Mai és l’hora perquè la mort s’emporti un ésser estimat, però d’aquesta manera cruel i malèvola, encara menys. Ella no s’ho mereixia. “Era una infermera justa, competent i molt humana. Ha viscut per i per als altres”, ens deia fa poc un dels seus pacients i amic. Per què, doncs, aquest final tan inhumà?

Com us podeu imaginar, avui, els nostres cors estan trencats. Ella era la gran de quatre germans i, igual que la seva mare, ha estat sempre un referent per a tots nosaltres. Era el pal de paller de la família i ara ens hem quedat orfes de la seva força. La nostra és una nissaga molt gran i podem afirmar, sense cap por d’equivocar-nos, que la M. Carme era apreciada i respectada per tota la família. També els amics i coneguts saben de la seva vàlua humana, ella sempre hi era pel que fos menester. Tots els que la coneixíem, l’estimàvem i admiràvem per la seva generositat i valentia. Aviat farà deu anys ja que va quedar vídua de l’Eloi Prat de Teixits Eloy, un emblemàtic comerç gironí. L’Eloi era un conegut empresari de la nostra ciutat que estava afectat per una malaltia renal. Es varen conèixer amb la M. Carme en un dels seus múltiples ingressos a l’hospital i allà va néixer l’amor. Des d’aleshores ella, a part de la seva parella, es va convertir també en la seva infermera particular. Estem segurs que la dedicació professional i humana i totes les atencions que li va dedicar van ajudar a allargar-li la vida. El dia a dia de la M. Carme ha estat forjat per l’esforç i la lluita constant i sempre s’ha significat pel compromís cap a la feina. Treballadora incansable, exigent i lluitadora, sempre vetllava pel benestar dels pacients. Era una qualificada infermera. Supervisora del servei de nefrologia i hemodiàlisi de la clínica Girona, on ha dedicat totes les seves energies professionals. Heu de saber que, els inicis de la seva trajectòria professional, els hem d’anar a buscar als voltants de l’any 1973, quan el Dr. Pasqual i una jove infermera, la M. Carme Font, iniciaren aquest servei a la nostra ciutat, donant atenció, així, als malalts renals que fins llavors s’havien de desplaçar a Barcelona per rebre les cures necessàries. Gràcies a la seva empatia, es guanyava la confiança dels pacients. No era persona de grans paraules, ella era de fets. Resolutiva, justa i eficient, sempre posava davant dels seus interessos les necessitats dels altres. Als 67 anys i de forma voluntària, encara continuava treballant i, als que la sermonejàvem inútilment perquè es jubilés, ens contestava: “És que si em jubilo, què faré? La meva feina em dona vida!” No hi havia res més a dir. Ella era feliç així. Fidel al seu compromís en la lluita contra les malalties renals, encara trobava temps per treballar per l’associació Amarg, on exercia de tresorera. Aquesta lluitadora forta i valenta que no es va rendir mai és el nostre exemple. I nosaltres estarem a la seva altura. Per sempre més la portarem dins el nostre cor, enyorarem la seva presència i res ens consolarà de la seva absència. I quan ens sentim defallir, el seu record ens ajudarà a encendre noves espurnes. Aprendrem a mirar novament endavant i agrairem a la vida haver-la estimat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a